Hola nois!
Ja sabeu que soc de sang calenta. I aquests dies m'he acabat d'escalfar.
Jo no en soc d'espanyol! I no sento els seus colors. I no em fa vergonya escriure-ho ni dir-ho.
I, què caram!, desitjava que perdessin. Sí, sí, soc molt respectuós, i els entenc perfectament, i els felicito per la seva alegria, però tota aquella parafernàlia que ve al darrera no la suporto. Ahir era impossible mirar la tele, o tenir qualsevol conversa en que no sortís algun eufòric que ha canviat de camisa durant l'última setmana...
La veritat és que aquesta vegada m'he impressionat. Persones properes, suposadament d'ideologies semblants a la meva, però que s'han montat al carro de la "roja" amb molta il.lusió! Me n'alegro per la seva felicitat. I la respecto. Però, què coi, em costa de pair. I no la comparteixo.
Però, nois!, no ens enganyem! Que de seguida en tornen a clavar la plantofada! Ahir, dilluns, poques hores després de la gran victòria, poso el 102.80 FM, i començo a escoltar les notícies de'n Bassas. Primera notícia: gran victoria dels aspañols. Segona notícia: el PP recull firmes en contra de l'ensenyament a Catalunya, perquè segons ells, els nens no acaben aprenent l'aspañol. Cordons! Seran els seus! Que els meus, amb 5 i 6 anys, ja el parlen.
Burinots!! Els del PP, i els que es deixen ensarronar! (Ah! I amb tot el meu respecte, que per damunt de tot... llibertat d'idees).
Per cert, ahir vaig tenir la sensació que, per la meva forma de pensar, formo part d'una minoria en el meu país. Sé que alguns de vosaltres, però, la deveu compartir amb mi. Snif, snif, gràcies!
Res, com els gals Asterix i Obelix, resistirem! I si fa falta una ´poció d'Aromes de Montserrat i Ratafia, també la farem!
Xavi Miró
